1. SISTEMES INFORMÀTICS DE L’EMPRESA.
La informació està formada per les dades
i és el resultat de manipular-les. A les empreses, les dades s’utilitzen per
produir informació que ajuda a prendre decisions. Poden ser de diversos tipus:
numèriques, alfabètiques i alfanumèriques.
En tot procés de tractament de la
informació hi ha d’haver tres elements imprescindibles perquè sigui eficient:
l’emissor, el canal i el receptor.
1.1 ORGANITZACIÓ.
Un sistema informàtic és el conjunt
d’elements que ens cal tenir per utilizar aplicacions informàtiques.
S’hi inclouen els elements de programari,
maquinari i els recursos humans.
Elements constitutius d’un sistema
informàtic:
1. Part física.
2. Part lògica.
3. Part humana.
L’element físic també es coneix amb el
nom de maquinari (hardware). Està format
per tot el que es pot veure i tocar.
La memòria consta dels suports físics
següents:
Memòria principal: lloc de l’ordinador en
què es desen momentàniament les dades i els programes que ha d’executar un
ordinador.
Memòria auxiliar: dispositiu que permet guardar
grans volums d’informació durant períodes llargs de temps.
1.1.2 Part lògica.
L’element lògic es coneix també amb el
nom de programari (software). Està compost per tot el que fem servir en el camp
de la informàtica que no podem veure ni tocar. L’element lògic ha d’estar
emmagatzemat en un suport físic.
N’hi ha de dos tipus: bàsic i d’aplicació.
Programari
bàsic: és el conjunt de programes que l’equip
físic necesita per treballar. Els programes configuren el que, en un sistema
informàtic, s’anomena sistema operatiu. El programari bàsic està format per
tots els programes que capaciten el maquinari per funcionar correctament.
Programari d’aplicació: són els programes que fan que l’ordinador
desenvolupi una tasca determinada.
1.1.3 Part humana.
L’element humà està compost per usuaris,
que són persones que utilitzen la informàtica com a eina per dur a terme la
feina o com a ajuda en una activitat.
Els usuaris directes són els que
interaccionen amb el sistema. Ells l’alimenten amb dades (entrades) o reben
sortides, potser per mitjà d’un terminal.
Els usuaris indirectes són els que es
beneficien dels resultats o informes generats per aquests sistemes, però que no
interaccionen amb el maquinari o amb el programari.
El personal informàtic és el conjunt de
persones que desenvolupen diferents funcions relacionades amb la utilització
dels ordinadors en una empresa. Controlen i manipulen les màquines perquè donin
el servei adequat als usuaris.
N’hi ha de diversos tipus:
Direcció: coordina i dirigeix la part
informàtica o algunes de les seves àrees.
Anàlisi: troba millores informàtiques o
solucions als problemes que es plantegen.
Programació: el personal de programació
tradueix al llenguatge de programació les solucions proposades pels analistes.
Explotació: executen els programes o les
aplicacions i comproven el funcionament dels equips i dels sistemes.
Operadors: s’encarreguen del funcionament,
l’execució i els processos directes del sistema, la preparació dels suports,
els perifèrics i el material.
1.1.4 Com s’organitza una empresa.
La complexitat de l’empresa fa
indispensable disposar d’una organització eficaç que permeti una gestió
correcta de tasques tan variades com la compra i l’emmagatzematge de productes,
la comercialització i la distribució de les vendes, la gestió econòmica de les
finances i la gestió del personal.
Les empreses, grans o petites, necessiten
disposar d’una estructura organitzativa que permeti que totes les tasques es
puguin coordinar i així se’n garanteixi el funcionament.
Les empreses es poden organitzar per
àrees o per departaments.
1.2 XARXES. TIPUS DE XARXES. INTRANETS.
La manera de posar en comunicació
diversos ordinadors perquè comparteixin informació es coneix amb el nom de
xarxa.
La comunicació es porta a terme
mitjançant el que s’anomena protocol de comunicació, un conjunt de regles que
descriuen, a grans trets, el següent:
1.Identificació dels ordinadors a la
xarxa.
2.Accés dels ordinadors a la xarxa.
Una xarxa és un sistema al qual es poden
connectar els ordinadors mitjançant un protocol de comunicacions adequat. La
via de connexió es pot fer per qualsevol dels mitjans físics següents:
1.Senyal elèctric a un cable (xarxa
cablejada).
2.Ones
electromagnètiques a l’aire (xarxa sense fil).
La família de protocols
més estesa al món és la família TCP/IP, en la qual es basa el funcionament de
la xarxa global coneguda com a Internet.
El protocol TCP/IP es
necessita per connectar un ordinador a Internet i és el més habitual en
qualsevol xarxa informàtica.
1.2.1 Xarxes cablejades.
Les xarxes cablejades
defineixen una topologia que forma part de la manera de governar l’accés dels
ordinadors a la connexió. La majoria es configuraven històricament de les
maneres següents:
Bus (línia longitudinal)
al llarg del qual es connecten els ordinadors. És el cas de les xarxes
Ethernet, que són les més habituals.
Anell (línia tancada
sobre si mateixa) al llarg del qual es connecten els ordinadors. És el cas de
les xarxes Token Ring.
Aquest dispositiu
central, des del punt de vista elèctric es comporta com un bus o com un anell,
segons el cas, i rep el nom següent:
Concentrador (hub), en el
cas de la xarxa Ethernet més senzilla possible, és un dispositiu molt poc
optimitzat.
Commutador (switch), en
el cas de la xarxa Ethernet més optimitzada.
Concentrador o unitat
d’accés múltiple (de la sigla anglesa MAU, multiple access unit), en el cas de
la xarxa Token Ring.
1.2.2 Xarxes sense fil.
El funcionament d’una
xarxa sense fil es basa en el fet que els ordinadors, que han de contenir un
dispositiu emissor/receptor, es comuniquen per ones de ràdio amb unes antenes
base anomenades punts d’accés. El funcionament és similar al de la telefonia
mòbil.
Els punts d’accés estan
interconnectats i formen la xarxa, i en algun dels punts hi pot haver una via
que proporcioni connexió amb Internet (encaminador).
1.2.3 Encaminadors.
Si la xarxa té connexió
amb Internet (el que es coneix com a connexió amb l’exterior), hi haurà un
dispositiu més, anomenat encaminador (router). A l’efecte de funcionament
intern, un encaminador és un ordinador amb dues connexions de comunicacions:
1. Connexió interna: la
fa servir per reenviar dades cap a dins de la xarxa (trànsit interior) quan
s’escau. Habitualment és una connexió de xarxa d’àrea local (Ethernet o Token
Ring).
2. Connexió externa: la
fa servir per retransmetre dades cap a Internet o per rebre dades des
d’Internet (trànsit exterior). Habitualment és una connexió de xarxa d’àrea
extensa (ADSL, Frame Relay, etc.).
1.2.4 Protocol TCP/IP.
En general, un protocol
de comunicacions, entès com a conjunt, defineix el següent:
1. Protocol d’adreça IP:
marca l’adreça de l’ordinador; aquesta adreça ha de ser única a dins de la
xarxa, igual que una persona té una adreça postal on rep les cartes, i una
altra persona té una altra adreça perquè viu en una altra casa.
2. Protocol d’accés a la
xarxa de comunicacions: quan un ordinador té alguna cosa per enviar ha
d’esperar que el sistema li doni accés per tal que no hi hagi dues màquines
accedint a la xarxa al mateix temps. A més, s’ha de definir com s’allibera el
canal de comunicacions un cop acabada la transmissió.
3. Protocol de transmissió de dades: un
cop l’ordinador ha accedit al canal de comunicacions, les dades han de ser
transmeses amb un format concret, en termes del següent:
1.Codificació digital.
2.Modulació.
3.Longitud màxima del tros d’informació
transmès (paquet).
4.Identificació de cadascun dels paquets de què consta un missatge
(imprescindible per poder reconstruir les dades).
1.2.5 Adreces IP.
El format de les adreces
que defineix el protocol IP perquè un ordinador es pugui connectar en xarxa i
amb l’exterior és un conjunt de nombres de 32 bits amb diferent utilitat:
1. Adreça IP:
identificador unívoc de l’ordinador a la xarxa. Cap altra màquina de la xarxa
no pot tenir la mateixa adreça.
2. Màscara de subxarxa:
plantilla que serveix per esbrinar, a partir de l’adreça IP d’un ordinador,
quina és l’adreça de la xarxa sencera. Està formada per una sèrie d’uns seguida
d’una sèrie de zeros.
3. Adreça de la porta
d’enllaç (gateway): adreça a la qual s’han d’enviar els paquets que estan
destinats a ordinadors de fora de la xarxa (a Internet, per exemple). Si
l’ordinador no coneix aquesta adreça no tindrà connexió amb l’exterior, i a més
ha de ser un ordinador de dins de la xarxa.
4. Adreces DNS (domain
name server, ‘servidor de noms de domini’): ordinadors generalment externs a la
xarxa que contenen llistes de correspondencia entre URL i adreces IP (així,
quan posem un URL al navegador, com ara http://ioc.xtec.cat/ l’ordinador podrà
esbrinar quina és l’adreça IP numèrica
on ha d’enviar les dades, fent una consulta al DNS).
1.2.6 Xarxes per extensió geogràfica.
Un dels criteris per diferenciar les
xarxes informàtiques es basa en la classificació segons l’extensió geogràfica.
Xarxes d’àrea local (LAN)
Permeten connectar totes
les estacions de treball, perifèrics, terminals i altres dispositius ubicats
dins d’un mateix edifici, facilitant que les empreses utilitzin la tecnologia
informàtica per compartir d’una manera eficient diferents recursos.
Les LAN estan dissenyades
per al següent:
1.Operar en una àrea geogràfica
limitada (un edifici).
2.Permetre als usuaris
accedir a serveis de banda ampla.
3.Proporcionar
connectivitat amb els serveis locals.
4.Connectar
dispositius adjacents.
1.Xarxes
d’emmagatzematge o SAN.
Una xarxa d’àrea
d’emmagatzematge (SAN) és una xarxa d’alt rendiment dedicada a tasques molt
concretes, com moure dades entre servidors i oferir recursos d’emmagatzematge.
2. Xarxes privades
virtuals.
Les xarxes privades
virtuals (VPN, virtual private networking) es creen dins de la infraestructura
d’una xarxa pública, però no són xarxes físiques, sinó una organització d’una
xarxa física, amb la finalitat de donar accés a determinats usuaris, grups de
treball, etc. per la seguretat de les dades.
Tipus de VPN:
1.VPN d’accés: donen accés remot a un treballador
a la seu de la xarxa interna o externa, per mitjà de xarxes públiques (RTC,
XDSI, ADSL, etc.).
2.Xarxes internes VPN intranet: els servidors
web de xarxa interna són diferents dels servidors web públics. El servidor web
s’instal·la dins de la xarxa. La tecnologia del navegador s’utilitza com a
interfície perquè els usuaris accedeixin a la informació.
Connecten les
diferents oficines i treballadors mòbils amb la xarxa interna de l’empresa, per
mitjà de xarxes públiques, tot i que només hi poden accedir els treballadors
autoritzats amb privilegis d’accés.
3.Xarxes externes VPN extranet: són iguals
que les internes, però permeten l’accés a usuaris que no pertanyen a l’empresa,
utilitzen aplicacions i serveis de la xarxa interna. S’hi accedeix mitjançant
contrasenyes i identificadors d’usuari.
Xarxes d’àrea
metropolitana (MAN).
Va arribar un moment en
què empreses amb diverses seus en una mateixa ciutat tenien la necessitat de
compartir informació d’una manera segura i ràpida. Les MAN estan dissenyades
per proporcionar als usuaris la distribució de dades interconnectant les
diferents XAL.
Xarxes d’àrea local (XAL).
Les xarxes d’àrea local
(XAL) estan formades per ordinadors, targetes de xarxa, cables, dispositius de
control del trànsit de xarxa i dispositius perifèrics. Les XAL fan possible que
les empreses que utilitzen tecnologia informàtica comparteixin d’una manera
eficient arxius i impressores, i permeten la comunicació, per exemple, per mitjà
del correu electrònic. Uneixen dintre seu: dades, comunicacions i servidors.
Xarxes d’àrea estesa
(WAN).
Les xarxes d’àrea estesa
(WAN) normalment utilitzen línies de transmissió públiques, propietat en molts
casos de companyies telefòniques. Aquestes línies són compartides per molts
usuaris; per això hi ha unes especificacions legals, polítiques, econòmiques,
etc.
1.3
ORDINADORS CLIENTS I ORDINADORS SERVIDORS.
El model client-servidor
és un model d’arquitectura de programari que consta de dues parts, ordinadors
client i ordinadors servidor, i tots dos es comuniquen per mitjà d’una xarxa
informàtica. Una aplicació client-servidor és un sistema distribuït que
consisteix en un programari a l’ordinador client i un programari a l’ordinador
servidor.
El programari de
l’ordinador client sempre inicia una connexió amb el programaride l’ordinador
servidor, mentre que el programari de l’ordinador servidor sempre espera les
sol·licituds de qualsevol ordinador client.
L’arquitectura
client-servidor s’ha convertit en un dels models bàsics de computació en xarxa.
1.4 MAQUINARI, PERIFÈRICS
I ACCESSORIS.
L’estructura interna d’un
equip informàtic consta bàsicament de quatre elements que permeten establir la
relació directa entre l’usuari del sistema i la CPU.
1.Unitat central: habitualment té forma de caixa tancada i concentra
la CPU o microprocessador, la memòria del sistema, les unitats d’emmagatzematge
i les connexions d’entrada i sortida.
2. Monitor: pantalla de visualització, que és la via de comunicació principal entre
l’ordinador i l’usuari.
3. Teclat: juntament amb el ratolí, és la manera que té l’usuari de comunicar-se amb l’ordinador,
en aquest cas en mode text.
4. Ratolí: juntament amb el teclat, és la manera que té l’usuari de comunicar-se amb
l’ordinador, en aquest cas en mode gràfic.
Tot aquest material
constitueix el maquinari de l’ordinador (hardware, ‘ferramenta, material dur’);
és a dir, la part física:
1.Circuits.
2.Cables.
3.Dispositius.
El maquinari és el sistema físic que compon l’ordinador,
amb totes les parts de què consta.
L’usuari necessita alguna
cosa que faci d’intèrpret entre ell i l’ordinador.
Aquesta feina d’intèrpret
és el que fa tota una categoria que s’anomena programari (software, ‘material
tou’) i que inclou, a grans trets, tres grans grups de programes:
1.Sistema operatiu.
2.Programes d’usuari.
3.Controladors de
maquinari.
El programari és el
sistema lògic que governa l’ordinador, amb totes les parts de què consta.
Diagrama molt resumit de
com funciona un sistema informàtic.
1.4.1 Placa base, CPU i
memòria.
El nucli central d’un
ordinador està format per l’associació entre la CPU i la memòria, i aquests dos
elements són els que marquen, en general, la potencia del sistema, concretament
en termes de:
1.Velocitat de rellotge
de la CPU.
2.Capacitat de memòria
RAM.
Aquests elements (CPU i
memòria RAM) se situen sobre el que s’anomena placa base de l’ordinador que, a
més, habitualment disposa del següent:
1.Connectors per a
l’alimentació del sistema.
2.Controladors de discos.
3.Connectors per a
l’expansió del sistema (ports d’expansió), que acostumen a ser de tipus AGP i
PCI.
4.Controladora de so.
5.Controladora de xarxa
de tipus Ethernet.
6.Controladores
d’entrades i sortides en sèrie, en paral·lel i USB.
7.Controladors de teclat
i ratolí.
A cadascun d’aquests
ports i controladors s’aniran connectant els vostres dispositius, com ara
discos, impressores, teclat, targeta gràfica, etc.
1.4.2 Font d’alimentació.
La font d’alimentació es
fa servir per donar energia a tots els dispositius que hi ha a l’interior de la
caixa de la unitat central. Se sol trobar integrada a la carcassan metàl·lica
de la Caixa.
1.4.3 Disc dur.
El disc dur és el sistema
d’emmagatzematge massiu que té un ordinador. És on hi haurà dipositat tot el
que fa referència al programari que hi hagi en el sistema:
1.Sistema operatiu
instal·lat i fitxers de configuració.
2.Controladors de
maquinari instal·lats.
3.Programes
d’usuari instal·lats.
4.Dades dels
usuaris (fitxers emmagatzemats).
Aspecte interior d’un
disc dur. Bàsicament està format per un conjunt de discos rígids superposats,
que es llegeixen i s’escriuen mitjançant uns capçals electromagnètics que
viatgen per la superfície del disc.
Aspecte final d’un disc
dur instal·lat en una caixa.
1.4.4 Altres unitats
d’emmagatzematge.
Altres unitats
d’emmagatzematge molt habituals en un sistema informàtic estàndard són les
següents:
1.Unitat de disc flexible
(floppy disk) o disquetera: de capacitat molt baixa, existeix només de cara a
la portabilitat de les dades, però amb la irrupció dels sistemes
d’emmagatzematge USB ha caigut en desús.
2.Unitat de CD / DVD /
BlueRay Disc: d’ús molt generalitzat, permeten emmagatzemar una gran quantitat
de dades en discos òptics.
1.4.5 Dispositius externs.
Els dispositius externs,
o perifèrics externs, són tots els aparells que connectem a la unitat central
mitjançant algun dels ports d’expansió que es troben a disposició de l’usuari.
Actualment, el port USB és el més utilitzat. Per això, els ordinadors cada cop
tenen més ports d’aquest tipus.
Els perifèrics externs
més habituals són els següents:
1.Monitor (pantalla).
2.Teclat.
3.Ratolí.
4.Escàner.
5.Impressora.
Monitor.
El monitor és el
dispositiu que s’encarrega de la presentació de les dades a l’usuari. Va
associat a la targeta gràfica, que s’instal·la inserida sobre la placa base de
l’ordinador, habitualment al connector AGP que té la placa.
Entre la targeta
gràfica i el monitor configuren la potència gràfica de l’ordinador, en termes
del següent:
1.Resolució màxima que es
pot assolir; s’expressa donant les dimensions de la pantalla en píxels
quadrats, per exemple, 1.024 × 768.
2.Profunditat de color;
s’expressa en el nombre de bits amb què es codifiquen els colors en pantalla,
per exemple, 32 bits.
Teclat i ratolí.
Imprescindibles en un
ordinador estàndard, són els dispositius necessaris perquè l’usuari pugui
treballar amb l’ordinador.
Es
connecten a l’ordinador mitjançant els ports USB o els PS/2; aquests darrers, de forma rodona.
Escàner.
L’escàner és un
dispositiu que digitalitza imatges per poder fer-ne el tractament posterior a
l’ordinador. Habitualment es connecta al port USB.
La qualitat de l’escàner es
mesura en termes de la quantitat de punts per polzada que és capaç de generar
en digitalitzar una imatge, procés que rep el nom de digitalització.
Impressora
La impressora és un
dispositiu que genera còpies en paper de documents enviats des de l’ordinador.
Es connecta a la màquina mitjançant el port paral·lel o el port USB.
N’hi ha de molts tipus,
però els més habituals són els següents:
1.Injecció de tinta.
2.Làser.
Les seves
característiques es defineixen en termes del següent:
1.Resolució (punts per
polzada) que manipula.
2.Tractament del color
(B/N o color).
1.5 CONNECTIVITAT,
SINCRONITZACIÓ I INTERACCIÓ.
Dos o més ordinadors es
poden interconnectar de diverses maneres: en xarxa o sense fils.
La diferència fonamental
entre totes dues connexions és que per a la connexió en xarxa cal la
utilització de cable i, en canvi, per a la connexió sense fils, no.
Avantatge principal de les connexions Wi-Fi, podem destacar que ofereixen més
comoditat perquè qualsevol persona amb accés a la xarxa pot connectar-s’hi des
de diferents punts.
Inconvenients, com qualsevol altra tecnologia sense cables, les connexions Wi-Fi perden
velocitat en comparació de les connexions amb cables, per culpa de les
interferències i les pèrdues de senyal que l’ambient pot comportar; d’altra
banda, els dispositius de seguretat no són del tot eficaços si no es configuren
correctament.
1.5.1 Controladors de
maquinari.
Els controladors de
maquinari (drivers) són imprescindibles perquè el sistemaoperatiu reconegui la
presència dels dispositius físics que teniu a l’ordinador i en faci l’ús
correcte.Tot dispositiu que es
connecta a l’ordinador necessita un mòdul lògic que informi el sistema operatiu
sobre com l’ha de gestionar.
Aquest mòdul lògic en forma de programa s’anomena
controlador. Molts dispositius són controlats pel sistema operatiu per defecte
perquè el sistema ja incorpora els controladors adequats.
1.6
PROGRAMARI LLIURE I PROGRAMARI PRIVATIU. SISTEMES OPERATIUS, LLIURES I
PRIVATIUS.
Els programes d’usuari
són imprescindibles per poder fer coses amb l’ordinador; sense aquests
programes tindríeu a les mans una màquina inútil. Sota aquesta categoria
s’inclouen totes les utilitats, programes d’entreteniment i eines que es fan
servir en un ordinador per fer quelcom, com poden ser, entre d’altres:
1.Programes d’ofimàtica
(processadors de text, fulls de càlcul, etc.).
2.Jocs.
3.Editors de text.
4.Editors de vídeo i
d’àudio.
5.Navegadors d’Internet.
6.Simuladors.
1.6.1
Programari lliure i programari privatiu.
Logotip de la Free
Software Foundation Parlar de programari lliure és parlar de llibertat i no de
diners, tot i que en anglès free té els dos sentits (‘gratuït’ i ‘lliure’). De
fet, això és el que remarca d’una manera insistent Richard Stallman, creador
del projecte GNU (acrònim de GNU’s not UNIX), que es va iniciar el 1984, i de
la Free Software Foundation (FSF), organització que el difon.
En el moviment del
programari lliure, l’usuari forma part del sistema i té la llibertat
d’utilitzar el programa com vulgui i de modificar-lo com més li convingui, a
més de copiar-lo i distribuir-lo a altres usuaris. Aquestes propietats estan
relacionades amb quatre graus de llibertat que Stallman defineix de la manera
següent:
1.El grau 0 permet
executar un programa.
2.El grau 1 permet
estudiar el codi per satisfer les nostres necessitats.
3.El grau 2 permet ajudar
els veïns, distribuint-ne còpies.
4.El grau 3 permet ajudar
la comunitat tot arreglant els problemes detectats.
El programari lliure
s’associa al codi obert (open source), és a dir, a la possibilitat d’accedir al
que podria ser l’esquelet del programa per modificar-lo i millorarlo, però no
és el mateix.
En contraposició amb el
programari lliure, el programari propietari és el que està subjecte a una
llicència d’ús que limita el que l’usuari pot fer-hi. Molts, però, prefereixen
pagar aquesta llicència per assegurar-se que al darrere hi ha una gran corporació
que pot respondre si hi ha problemes.
Avantatges i inconvenients del programari lliure.
A més de les llibertats
assenyalades per l’FSF (Free Software Foundation), el programari lliure té
altres avantatges, com ara que hi ha aplicacions per a totes les plataformes
(Linux, Windows, Mac OS) que són gratuïtes, o que tenen un preu generalment més
baix que les propietàries, i que són molt estables, ja que els errors es poden
arreglar ràpidament. Però també té inconvenients. Algunes aplicacions que
corren sota Linux són una mica complicades d’instal·lar i, de vegades,
presenten problemes d’incompatibilitat amb el maquinari.
Aplicacions diferents en cada cas.
El programari lliure
proporciona alternatives gratuïtes i de qualitat a programes d’ús corrent que
requereixen llicència d’ús.
Entre els exemples més
coneguts figuren els sistemes operatius GNU/Linux, BSD i Open Solaris, que
constitueixen una alternativa a Windows i Macintosh.
Els entorns de finestres
KDE i Gnome fan que l’usuari gairebé no noti la diferencia amb la manera de
funcionar de Windows. Ubuntu també és una solució força accessible per a
usuaris novells.
En l’entorn gràfic, el
programa més utilitzat és el Gimp, que té prestacions semblants al Photoshop
d’Adobe.
1.6.2 Sistemes operatius.
Un sistema operatiu és
imprescindible per poder utilitzar l’ordinador; és la plataforma sobre la qual
funcionen els programes d’usuari i els controladors de maquinari, tot i que el
sistema operatiu, per se, no fa res més que permetre la utilització de
programes.
A grans trets, les
tasques que fa el sistema operatiu són les següents:
1.Presentació de cara a
l’usuari.
2.Gestió de les unitats
de disc del sistema.
3.Gestió dels perifèrics
(mitjançant els controladors).
4.Gestió de les
comunicacions (xarxes).
Les dues grans famílies
de sistemes operatius que acaparen la immensa majoria d’ordinadors PC al món
són les següents:
1.Windows: sistema
operatiu privatiu (de pagament) de l’empresa Microsoft. Segurament és el
sistema més estès de tots els que hi ha, tant en ordinadors domèstics com
corporatius.
2.Linux: “clon” gratuït
del sempitern sistema operatiu de xarxa Unix. Està mantingut per la comunitat,
cosa que fa que l’actualització i millora del sistema sigui ràpida i contínua.
N’hi ha múltiples distribucions, com ara Ubuntu, Debian i Fedora, entre
d’altres.
1.7 SEGURETAT INFORMÁTICA.
Per gaudir d’una bona
seguretat informàtica, s’han de tenir en compte unes regles bàsiques que tot
usuari d’Internet ha de conèixer:
1.No
s’han d’obrir els missatges electrònics d’origen desconegut.
2.No
s’han de facilitar dades personals ni codis PIN d’accés.
3.No
s’han d’obrir arxius de remitents desconeguts.
4.No
s’ha de confiar mai en els regals i les promocions fàcils d’obtenir, ni respondre
missatges que demanin informació d’una manera urgent.
5.Cal
tenir un sistema antivirus, fer-lo servir i actualitzar-lo periòdicament.També
és convenient instal·lar un sistema antiespia per evitar els programes espia i
de publicitat no volguda.
6.Cal
tenir actualitzat el navegador, i també instal·lar els pedaços del sistema operatiu.
7.És
necessari mantenir-se informat sobre la seguretat general en l’ús d’Internet.
La Llei orgànica de protecció de dades de caràcter
personal (LOPD) defineix el reglament de mesures de seguretat dels fitxers
automatitzats que continguin dades de caràcter personal.
Tot seguit definim els
conceptes clau que circumscriuen la protecció de dades personals:
1.Dades de caràcter personal: qualsevol informació numèrica, alfabètica, gràfica,
fotogràfica, acústica o de qualsevol altre tipus concernent a persones físiques
identificades o identificables.
2.Fitxer: tot conjunt organitzat de dades de caràcter personal que permet l’accés a
les dades segons uns criteris determinats, independentment de la forma o la
modalitat de la creació, l’emmagatzematge i l’organització del fitxer i de
l’accés a aquest.
3.Afectat o interessat: persona física titular de les dades que són
objecte del
tractament.
1.8 EMPRESES DE PRESTACIÓ
DE SERVEIS INFORMÀTICS. NIVELLS DE DESCENTRALITZACIÓ I GARANTIES EXIGIDES.
En les empreses, la
informàtica es pot convertir en un servei més com el telèfon o l’electricitat,
serveis que són prestats per organitzacions externes a les empreses.
Les característiques
d’aquest servei, d’aquesta contractació, són molt peculiars i exigeixen una
coordinació perfecta entre el contractant i el contractat, i també l’existència
de garanties per part d’aquest últim que el servei es farà d’una manera acceptable,
garantint la confidencialitat, la qualitat i l’accés a la informació.
Els motius principals que
indueixen a externalitzar els serveis informàtics en les empreses són els
següents:
1.Estalviar recursos.
2.Aprofitar els avenços
tecnològics.
3.Centrar-se en la pròpia
activitat.
Tanmateix, també cal
saber que hi ha arguments en contra de l’externalització dels serveis
informàtics:
1.Es pot perdre
independència.
2.El personal
subcontractat no és tan eficient.
3.Els
contractes d’aquest tipus són cars.
L’externalització pot ser
total (hi ha inclosos tots els serveis informàtics) o parcial (només se
n’inclouen alguns).